Skip to content

Escriptura. Escritura. (8). Phyllis Dorothy James

12 Octubre 2012

Llegeixo al Twitter  una frase de l’escriptora P. D. James  que no em puc estar de reproduir:

Write what you need to write, not what is currently popular or what you think will sell.
P.D. James,  #amwriting #writing #writetip

Això ens porta una vegada més a la idea que un escriptor és aquell que escriu. Tant li fa el que escrigui. Tant li fa que sigui “bo” o “molt dolent”.  L’únic que compta és escriure per vocació i per necessitat de veure què en surt de voler expressar en paraules allò que flueix del cap, aquest exercici de traducció  tan especial que anomenem escriptura.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis

Escriptura. Escritura. (7). Llibres de referència.

7 Octubre 2012

Llibres de referència sobre l’escriptura.

He anat col·leccionat una sèrie de llibres essencials per a qualsevol persona que es plantegi escriure un llibre de ficció literària, o bé tingui curiositat per saber què vol dir ser escriptor, o busqui ajuda efectiva per resoldre problemes tècnics per a escriure millor:

  • The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) tots dos de John Gardner;
  • Écrire de Jean Guenot (1983), i
  • Cartas a un joven novelista de Mario Vargas Llosa (1997).
  • Figures III (1972) de Gérard Genette, que nosaltres vam comprar i llegir el 1992. Anàlisi de l’obra de Proust, À la recherche du temps perdu, ALRDTP, redefineix o redibuixa conceptes teòrics com el temps de la narració, la durada, la pespectiva, els nivells narratius, l’heroi, el narrador i d’altres.

Seguint amb la meva dèria de descobrir el “secret miraculós”  que em portaria a posar-me escriure per la via més directa i segura, vaig anar acumulant-ne uns quants més. Tots llibres trésors.

El que potser és un el pare de tots els llibres sobre com escriure és el famós

  • James N. Frey  How to Write a Damn Good Novel, publicat el 1987. La millor de les crítiques que es poden fer a aquest llibre ja està feta. la va fer un col·lega escriptor:

“I keep two books next to my computer when I write: the dictionay and Jim Frey’s How to write a Damb Good Novel. If I had  to give up one of them it would certainly be the dictionary.”
J.T. Morrow, autor of Profit  and  Black Mist.

  • James Scott Bell. Plot and Structure. Technique and exercices for crafting a plot that grips readers from start to finish.  Writer’s Digest Books. Cincinati. Ohio. 2004.
  • William K. Zinsser.  Writing About Your Life. A Journey into the Past.
    Da Capo Press. 2004.

I el llibre que a mi més m’ha convençut i ajudat a entendre els elements fonamentals de la creació literària:

  • Elizabeth George. Write away. A novelist approach to fiction ands the writing life.
    Perennial Currents. Harper Collins Publishers. New York. 2004.

D’aquest llibre n’hi ha una versió al francès: Elizabeth George. Mes secrets d’écrivain. Écrire un roman, ça s’apprend !
Presses Pocket. Nº 13.336.  2004.

Sento una curiositat immensa per conèixer  alguns detalls de l’art escriptòric comuns als escriptors… Com van començar a escriure, per quina raó ho van fer, quin sistema apliquen per escriure els seus llibres… Fa temps que recullo informació sobre aquests tema arreu on la trobo.
Sóc conscient que tot plegat té  molt de voyeurisme inútil, però seguim fidels a aquesta curiositat… pensant sempre que en pot sortir alguna informació essencial.

Però no ens enganyem pas. Sabem del cert que per ser escriptor només cal fer una cosa: escriure. Cadascú la seva escriptura, la que sigui, però realizada de manera constant.

..

** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (6). Salman Rushdie.

4 Octubre 2012

Escriptura. Escritura. (6). Salman Rushdie.

Guardava un article del diari Libération del dijous 15 de febrer del 1996 consagrat a Salman Rushdie, coïncidint amb la presentació de la traducció al francès de l’obra  The Moor’s Last Sigh (1995) : Le Dernier soupir du maure (1996). 

Ara he vist que també existeix en format digital.  Livres. La victoire en écrivant

Livres. La victoire en écrivant.
Par  Antoine de Gaudemar. Londres, envoyé spécial.

Le Dernier Soupir du Maure est le premier roman que publie Salman Rushdie depuis qu’il vit dans la clandestinité, après la fatwa de mort lancée contre lui par l’ayatollah Khomeiny, le 14 février 1989. Pendant ces sept ans de vie cachée, l’auteur des Versets sataniques a toutefois fait paraître Haroun et la mer des Histoires, un conte moderne dédié à son fils, et East, West, un recueil de nouvelles encore inédit en français. Contraint par les circonstances à déménager sans cesse et à observer des règles strictes de sécurité, l’écrivain britannique a également passé beaucoup de temps en efforts diplomatiques pour tenter de forcer le gouvernement iranien, via les capitales occidentales, à annuler la fatwa. En vain, jusqu’ici, malgré une relative baisse de ton des autorités de Téhéran. Entre une tournée de sept semaines en Amérique latine et en Australie et une autre qu’il vient de terminer aux Etats-Unis, Salman Rushdie nous a reçus, mi-janvier, dans un hôtel londonien.

* * * * * * * *

(…)

– Comment avez-vous écrit ce roman?

J’ai mis plus de cinq ans à l’écrire. C’est le temps que je mets généralement pour écrire un roman, mais dans ce cas, j’ai sans cesse été interrompu. Du fait de la vie qui m’est imposée depuis sept ans, et de toutes ces campagnes politiques que j’ai dû mener contre la fatwa, qui me prenaient mon énergie et m’empêchaient d’écrire. Dès que ma décision fut prise d’arrêter toute cette agitation, il y a presque deux ans, le livre s’est mis à couler tout seul. Les fragments disparates que j’avais déjà écrits se sont emboîtés miraculeusement, comme si j’avais pressenti, sans vraiment le savoir, ce que j’allais écrire.

– Par moments, il y a des allusions à votre situation.

Evidemment, mais ce sont des échos, transposés, déformés. Comme n’importe quel romancier qui utilise sa vie comme matériau romanesque: la plupart du temps, les lecteurs ne s’en rendent pas compte. Le problème, c’est que les lecteurs connaissent ma vie, qui fait depuis sept ans les titres des journaux, et tentent de faire des rapprochements.

– Il y a en particulier de beaux passages sur la peur ou l’isolement.

Il y a trois ans, j’ai participé à Amsterdam à un débat sur la Bosnie avec des artistes de Sarajevo. On a parlé ensemble de la peur. Je me suis rendu compte qu’on éprouvait la même chose: avoir trop peur empêche de vivre. Pour continuer de vivre, il faut oublier la peur. Nous étions d’accord. C’est pour cette raison que j’ai écrit là-dessus. Parce que mon expérience individuelle rejoignait une expérience générale.

– Plusieurs récentes déclarations d’officiels iraniens ont frappé par leur relative modération à votre endroit. Avez-vous le sentiment que les autorités iraniennes ont infléchi leur attitude?

J’ai remarqué comme vous ce nouveau langage et j’espère qu’il augure d’un vrai changement. Mais je reste très sceptique tant qu’il n’y a aucune déclaration écrite. Il y a changement de ton mais pas de comportement. Ma vie depuis sept ans m’impose la méfiance, les responsables iraniens ne sont pas des gens que je crois facilement. S’ils veulent de bonnes relations avec l’Europe, ils doivent dire et écrire clairement qu’ils ne tueront pas de citoyens européens.

-Qu’avez-vous ressenti en publiant ce roman?

Mon meilleur combat contre la fatwa, c’est d’écrire. J’ai eu raison de me battre pour défendre ma liberté d’exister, il fallait le faire, mais il est encore plus important pour moi d’exercer cette liberté, en écrivant. Ce roman est le fruit de ma liberté d’écrire. Quand il a été fini, j’ai ressenti un fort sentiment de victoire.

Impossible llegir aquestes respostes sense sentir un profund sentiment de respecte.
L’art per l’art? No m’acaba de convèncer.  Prefereixo l’Art al servei d’una causa.
Quan al costat d’un impuls vital  per escriure per explicar-se, per inventar noves situacions i nous mons hi ha un escriptor que hi afegeix un impuls manifest de lluita contra la injustícia, per a mi aconsegueix passar a una altra dimensió,  per la qual sento una gran admiració  i respecte.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escritura. (5). Enrique Vila-Matas.

30 Setembre 2012

Escriptura. Escritura. (5). Enrique Vila-Matas.

Una de les grans pàgines sobre el perquè de l’escriptura la va redactar el gran Enrique Vila-Matas en un article titulat  “Para que todo el mundo escriba”, publicat pel diari  El País  (19.10.1997. 2/Cataluña).

Como casi todos los que escriben, muchas veces me he visto obligado a responder a la pregunta del por qué escribo. Cuando era muy joven y tímido, solía extenderme mucho en la respuesta, pues no sabía bien per qué escribía y además la pegunta me ponía nervioso. Con el tiempo he aprendido a responder con mayor brevedad. Ahora respondo como André Gide: “Para que me lean”.

En un primer momento uno quiere se escritor porque adora la fotogenia de Albert  Camus, de Boris Vian o de Scott Fitzgerald y otros. Uno quiere ser escritor pero ignora que para serlo -detalle fundamental- hay que escribir y además, escribir como mínimo muy bien.

En un primer momento yo ignoraba  que para ser escritor había que escribir, y además había que escribir como mínimo muy bien, algo para lo que hay que armarse de valory , sobre todo, de una paciencia infinita, esa paciencia que supo definir muy bien Oscar Wilde:  “Me pasé toda la mañana corrigiendo las pruebas de uno de mis poemas, y quité una coma. Por la tarde volví a ponerla”.

Plantearse escxribir es la cuestión más peligrosa quw nos podemos hacer, porque se entra en un oscuro túnel sin final, porque jamás se llega a la satisfacción plena, nunca se llega a escribir la obra perfecta o genial, y eso produce la más grande las desazones. (…)

Y es que ser escritor, cuando ya se sabe escribir es convertirse en un extraño en un extranjero: tienes que empezar a traducirte a ti mismo. Escribir es hacerse pasar opor otro, escribir es dejar de ser escritor para escribir lo que escribirías si escribieses. [Duras].

Es algo terrible pero que recomiendo a todo el mundo, porque escribir es corregir la vida -aunque corrijamos una sola coma al día- es lo único que nos proteje de las heridas insensatas y golpes absurdos que nos da la horrenda vida auténtica (…)
© Enrique Vila-Matas. El País. Domingo 19.19.1997

Tot el que diu sona  a descripció exacta, a veritat canònica i seductora… No amaga ni la dificultat ni el patiment que comporta escriure, tot i que acaba prometent que malgrat això, paga la pena escollir aquest camí com a objetiu vital.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (4). Marguerite Duras.

28 Setembre 2012

Cada escriptor i cada escriptora té la seva peculiar resposta a la pregunta:  Per què escrius?

Totes vàlides, totes diferents, gairebé totes interessants, però entre totes sempre n’hi ha algunes més encisadores que d’altres. A mi m’interessen, sobre tot, aquelles amb les que m’identifico poc o molt, o del tot.  Després, les que m’atreuen per sorprenents o curioses, de vegades surrealistes…

Com tants d’altres perpetus aprenents d’escriptor, vaig començar a fer una recopil·lació d’aquestes respostes per incloure-les en un capítol del que havia de ser un llibret  per a un “taller d’escriptura”  per a adults.  Ara fa poc ho vaig recuperar dins d’una carpeta amb retalls de diaris i revistes de procedència diversa, i  vaig pensar que podria donar a aquell material una nova vida posant-t’ho al blog a petites dosis. Cada dia un raig.  Nulla dies sine linea.

Si em fessin triar una i només una resposta “definitiva” sobre el què i el perquè de l’escriptura, a hores d’ara crec que encara tornaria a escollir  el que en va dir un cop  Marguerite Duras el 1993.

L’écriture c’est l’inconnu. Avant d’écrire, on ne sait rien de ce qu’on va écrire. Et en toute lucidité.

C’est l’inconnu de soi, de sa tête, de son corps. Ce n’est même pas une réflexion, écrire, c’est une sorte de faculté qu’on a à côté de sa personne, parallèlement à elle-même, d’une autre personne qui apparaît et qui avance, invisible,douée de pensée, de colère, et qui quelquefois, de son propre fait, est en danger d’en perdre la vie.

Si on savait quelque chose de ce qu’on va écrire, avant de le faire, avant d’écrire, on n’écrirait jamais. Ce ne serait pas la peine.

Écrire, c’est tenter de savoir ce qu’on écrirait si on écrivait — on ne le sait qu’après —avant, c’est la question la plus dangereuse que l’on puisse se poser. Mais c’est la plus courante aussi.

L’écrit ça arrive comme le vent, c’est nu, c’est de l’encre, c’est l’écrit et ça passe comme rien d’autre ne passe dans la vie, rien de plus, sauf elle, la vie.”

Marguerite Duras. Écrire.  Neauphle-le-Château.  1993.

Collection Folio n° 2754 . Parution le 13/10/1995. ISBN : 9782070393763

..

Són unes paraules màgiques. Sí, cada vegada que em poso a escriure alguna cosa, el que sigui,  sigui un tweet o un missatge electrònic, sigui un relat d’unes 300 paraules, començo per tenir al cap una idea més o menys vaga o més o menys precisa del que vull  posar per escrit a la pantalla o la llibreta de notes, escriure, però no  hi ha manera  de saber què en sortirà fins que no he anat traduint en paraules  aquelles idees que ragen del cap.  I tinc curiositat per saber com quedarà aquesta traducció de la idea a la frase negre sobre blanc, bé sigui sobre el paper o sobre una pantalla

I és que  puc triar per començar pel mig , per la fi o pel començament. Puc triar  escriure una o dues frases introductòries o anar directament a la idea central del que vull comunicar. Puc triar entre un adjectiu o un altre, puc  optar per frases curtes o per subordinades com més llargues millor…
Com més curt i prfecís hagi de ser el nostre text, més  dificultat comporta triar què incloure i que rebutjar.  D’aquí ve que retocar el text, polir-lo, reestructurar-lo també… són la tasca més feixuga però a la vegada més necessària i gratificant per a l’escriptor.  Sobre tot quan aquesta tasca mena a un text  consistent, expressiu,  interessant i de lectura agradable.

Tard o d’hora l’escriptor ha d’acabar donant  per bona i definitiva una  versió  final,  en la qual renuncia a retocar res més, ni una coma, ni una paraula, ni una frase, ni un paràgraf.  Comença llavors la feina del lector que és qui decideix si aquell text és del seu interès o no.

De vegades, el comentari  crític d’un lector pot animar l’escriptor a  seguir retocant el text “definitiu”  afegint-li algun detall més al qual ell no donava importància, o ni tan sols havia considerat,  però que el lector troba a faltar… Però de manera fgeneral, l’escriptor treballa sol i isolat  -el món blogaire és una excepció genial-  i  només quan ha acabat la seva  obreta o la seva obra, si l’acaba publicant, sabrà  què n’opinen els lectors.

Una cosa és treballar durant unes hores sobre un text curt i una altre de molt diferent treballar durant setmanes, mesos (o anys) sobre una obra llarga.  Cal tenir fe en allò que es pot narrar i molta voluntat per anar bastint de manra consistent una estructura de referència.  Personatges consistents, conflicte permanent i  final convincent  no són fàcils d’aconseguir.
Cal intentar-ho, tot anant comprovant quina escriptura en surt del fet d’escriure d’una manera sistemàtica.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (3). Michel Houellebecq.

27 Setembre 2012

Michel Houellebecq.  Per què escriu?

(…) Quan se li pregunta ¿per què escriu? assegura murmurador i dubitatiu en el seu vell registre honest i maleït: «Perquè sóc vanitós, perquè busco els aplaudiments, perquè és divertit armar l’arquitectura d’una novel·la. ¿Quin és el sentit de tot això? No n’estic segur». L’artista pensa detingudament les seves respostes abans de formular-les sense que li importin els incòmodes i interminables silencis.
Contravenint la norma de no fumar en un lloc públic tancat es fuma dos cigarrets.  (…)

El Periódico.cat.  Houellebecq es posa poètic.  Dijous, 20 de setembre del 2012

Per conèixer millor a Houellebecq es pot consultar la sèrie de set videos al servidor Dailymotion  a propósit de l’obra que li va donar el Premi Goncourt de 2010 La carte et le territoire.

Michel Houellebecq . La carte et le territoire       |  2  |    |  |  |  |   |

La carte et le territoire  / La carta y el territorio  es per a mi una de les millors novel·les que he llegit els darrers anys. Per això em permeto de recomanar-la a tots els lectors.  Evidentment els gustos són sempre un cosa personal i no puc garantir que agradarà a tothom, a tant no arribo. Però són moltes les veus de totes les tendències i colors que es posen d’acord per considerar aquest Goncours 2010  com una grandíssima novel·la.

*********************************************

Escriure. Escriptura. (2) Hashtag #whyIwrite al Twitter

22 Setembre 2012

Tot i que  Twitter  no és l’ eina d’escriptura ideal, si que pot resultar molt útil per seguir al segon les mil i una informacions que genera el món de l’escriptura, de l’edició, dels llibres.

Al blog  Workflow Writing  vaig trobar  fa ben poc  un post  titulat  “Why I Write Hashtag Sweeps Twitter ” ( by Jason Boog on March 10, 2011) que paga la pena tenir en compte per vàries raons.

La primera que, al 2012, continua sent veritat que l’etiqueta  #whyIwrite  continua sent una etiqueta amb milers d’aportacions diaries entre les quals sempre hi ha quelcom d’interessant.

La segona perquè  visitar aquest  hashtag ens ha fet pensar en  visitar  també

#writing, en anglès 

#escribir, en castellà

#écrire, en francès

#escriure, en català

i veure què hi trobàvem. No hi ha color.  Mentre que els hashtags en anglès i en castellà reben aportacions permanentment, el hashtag en català està excessivament esmorteït. Què hi farem.  És així!  Ho anirem seguint, pero ho faré de no massa a prop, no fos cas que… el piular a twitter ens fes perdre l’escriure.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *