Skip to content

Escriptura. Escritura. (4). Marguerite Duras.

28 Setembre 2012

Cada escriptor i cada escriptora té la seva peculiar resposta a la pregunta:  Per què escrius?

Totes vàlides, totes diferents, gairebé totes interessants, però entre totes sempre n’hi ha algunes més encisadores que d’altres. A mi m’interessen, sobre tot, aquelles amb les que m’identifico poc o molt, o del tot.  Després, les que m’atreuen per sorprenents o curioses, de vegades surrealistes…

Com tants d’altres perpetus aprenents d’escriptor, vaig començar a fer una recopil·lació d’aquestes respostes per incloure-les en un capítol del que havia de ser un llibret  per a un “taller d’escriptura”  per a adults.  Ara fa poc ho vaig recuperar dins d’una carpeta amb retalls de diaris i revistes de procedència diversa, i  vaig pensar que podria donar a aquell material una nova vida posant-t’ho al blog a petites dosis. Cada dia un raig.  Nulla dies sine linea.

Si em fessin triar una i només una resposta “definitiva” sobre el què i el perquè de l’escriptura, a hores d’ara crec que encara tornaria a escollir  el que en va dir un cop  Marguerite Duras el 1993.

L’écriture c’est l’inconnu. Avant d’écrire, on ne sait rien de ce qu’on va écrire. Et en toute lucidité.

C’est l’inconnu de soi, de sa tête, de son corps. Ce n’est même pas une réflexion, écrire, c’est une sorte de faculté qu’on a à côté de sa personne, parallèlement à elle-même, d’une autre personne qui apparaît et qui avance, invisible,douée de pensée, de colère, et qui quelquefois, de son propre fait, est en danger d’en perdre la vie.

Si on savait quelque chose de ce qu’on va écrire, avant de le faire, avant d’écrire, on n’écrirait jamais. Ce ne serait pas la peine.

Écrire, c’est tenter de savoir ce qu’on écrirait si on écrivait — on ne le sait qu’après —avant, c’est la question la plus dangereuse que l’on puisse se poser. Mais c’est la plus courante aussi.

L’écrit ça arrive comme le vent, c’est nu, c’est de l’encre, c’est l’écrit et ça passe comme rien d’autre ne passe dans la vie, rien de plus, sauf elle, la vie.”

Marguerite Duras. Écrire.  Neauphle-le-Château.  1993.

Collection Folio n° 2754 . Parution le 13/10/1995. ISBN : 9782070393763

..

Són unes paraules màgiques. Sí, cada vegada que em poso a escriure alguna cosa, el que sigui,  sigui un tweet o un missatge electrònic, sigui un relat d’unes 300 paraules, començo per tenir al cap una idea més o menys vaga o més o menys precisa del que vull  posar per escrit a la pantalla o la llibreta de notes, escriure, però no  hi ha manera  de saber què en sortirà fins que no he anat traduint en paraules  aquelles idees que ragen del cap.  I tinc curiositat per saber com quedarà aquesta traducció de la idea a la frase negre sobre blanc, bé sigui sobre el paper o sobre una pantalla

I és que  puc triar per començar pel mig , per la fi o pel començament. Puc triar  escriure una o dues frases introductòries o anar directament a la idea central del que vull comunicar. Puc triar entre un adjectiu o un altre, puc  optar per frases curtes o per subordinades com més llargues millor…
Com més curt i prfecís hagi de ser el nostre text, més  dificultat comporta triar què incloure i que rebutjar.  D’aquí ve que retocar el text, polir-lo, reestructurar-lo també… són la tasca més feixuga però a la vegada més necessària i gratificant per a l’escriptor.  Sobre tot quan aquesta tasca mena a un text  consistent, expressiu,  interessant i de lectura agradable.

Tard o d’hora l’escriptor ha d’acabar donant  per bona i definitiva una  versió  final,  en la qual renuncia a retocar res més, ni una coma, ni una paraula, ni una frase, ni un paràgraf.  Comença llavors la feina del lector que és qui decideix si aquell text és del seu interès o no.

De vegades, el comentari  crític d’un lector pot animar l’escriptor a  seguir retocant el text “definitiu”  afegint-li algun detall més al qual ell no donava importància, o ni tan sols havia considerat,  però que el lector troba a faltar… Però de manera fgeneral, l’escriptor treballa sol i isolat  -el món blogaire és una excepció genial-  i  només quan ha acabat la seva  obreta o la seva obra, si l’acaba publicant, sabrà  què n’opinen els lectors.

Una cosa és treballar durant unes hores sobre un text curt i una altre de molt diferent treballar durant setmanes, mesos (o anys) sobre una obra llarga.  Cal tenir fe en allò que es pot narrar i molta voluntat per anar bastint de manra consistent una estructura de referència.  Personatges consistents, conflicte permanent i  final convincent  no són fàcils d’aconseguir.
Cal intentar-ho, tot anant comprovant quina escriptura en surt del fet d’escriure d’una manera sistemàtica.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: