Vés al contingut

Los jueves, relato. El título de mi Blog: Dipofilopersiflex III. Baudelairianismes

21 Desembre 2012

El título de mi Blog. Dipofilopersiflex III. Baudelairianismes

Cuando  a principios de 1996  descubrí en un taller la existencia de Internet y del código HTML que permitía crear páginas web, imaginé enseguida crear una página personal.

Le di unas pocas vueltas y decidí que crearía un “Diccionario personal”  como tantos había ya. No iba a competir ni con el de Beyle, ni con el de Voltaire ni con los Cahiers de Paul Valéry ni con Joan Fuster, por citar unos cuantos…
Se ha dicho, con razón, que todo está ya escrito. Pero queda lo que puedo escribir yo, que es por definición inédito. Y aún cuando  yo  contara lo que alguien ya apuntó en algún momento de la Historia, el hecho de que lo vuelva a contar yo, pero dicho a mi manera, lo convierte en algo distinto, y tiene su valor, por ínfimo que sea…
Así fue como imaginé como título Diccionario Filosófico Personal y Flexible  que iba a quedar como  DicoFiloPersYFlex, Dicofilopersiflex.

Se imponía poner unas comillas a Filosófico para dar la sensación que no pretendía que lo incluyeran en las  Webliografías de Filosofía, -como así fue desgraciadamente-  sino sólo que tenía un componente reflexivo.

Más interesante e imperativo era explicar lo de Flexible. Lo expliqué así:  “quiero decir con ello que me reservo el derecho a cambiar sin previo aviso ni justificación alguna cualquier parte del contenido de este diccionario. Incluso decir Diego allí donde dije Digo. Quitar o añadir y modificar a placer, que por algo es personal y MÍO”. O algo así.

Tuve la suerte  de poder colgarlo en un servidor gratuito que se llamaba Geocities.com, que luego se convirtió en desgracia al comunicarnos que iba a desaparecer. No recuerdo muy bien cómo lo hice, pero lo cierto es que creé otra  web en el servidor  ifrance.com  y allí estuvo alojado durante un tiempo. Tampoco allí había de durar mucho.

Así pues, con la llegada de los Blogs, decidí poner la información salvada y creé en el sevidor blogger el blog  Dicofilopersiflex.   Pero fui perdiendo información en cada  mudanza:  fotos,  comentarios, paneles enteros, como un Taller de escritura que publicó en papel el semanario local  “L’Eco de Sitges”.

Teniendo mucho más por escribir que no cuadraba exactamente en la tipología de entradas del diccionario, y para guardar la “coherencia” interna y  la tradición de títulos imposibles, decidí que mi blog se llamaria  DIPOFILOPERSIFLEX.  Ahí solo faltaba explicar lo de DIPO…
Hacia 1997 hubo en Catalunya una pequeña gran polémica lingüística: había que encontrar en catalán una palabra para traducir la inglesa “Blog”  y así fue como se propusieron  Dietari  (por Diari o Diario)  o  Bloc   (pero no Blog).  Yo me incliné por  DI  de Diario o Dietario  y para evitar cacofonía me vi obligado a buscar una consonante :  escogí la P seguida de le O.

Así fue como llené mi primer blog  Dipofilopersiflex I  que contiene  300 entradas.
Crée luego la segunda parte, un  Dipofilopersiflex II  en Blogger con otras 300 entradas más.
Entonces  decidí  que a la tercera parte mi actual blog le añadiría un subtítulo, y escogí uno que suena en parte a “boutade“, en parte a  “quiero pero no puedo,  ¡qué más quisiera yo!”.  Y le añadí una cita del poeta Charles Baudelaire: “Sois toujours poète, mème en prose” :  Dipofilopersiflex III.  Baudelairianismes.
A diciembre del 2012, vamos por las 245 entradas más o menos… pero no creo que decida crear un nuevo blog al llegar a 300 entradas…
Ojalá pudiera compactar todos mis blogs en uno sólo… aún a riesgo de perderlo todo por poner todos los huevos juntos en la misma cesta…

Falta la última parte… que es la más interesante.  Mi blog “literario”  por decirlo de alguna manera, ahí donde cuelgo mis relatos, lo crée hace muy poco, reciclando un blog que tenía y por eso lo llamé  Dipofilopersiflex I. Anexo.  Ya sé que el título lo tiene todo en contra, y que le habréis llamado de todo menos “bonito”, pero espero que el contenido compense en parte la falta de “glamour” del título. Y no descarto exportarlo a otro, con otra plantilla,  también en WordPress, pero eso sería, si fuera, para el año 2013… y ya veremos si nos contamos entre los supervivientes de la catástrofe de hoy a las 12.

A los supervivientes del fin del mundo: Felicidades, y feliz Navidad del año I  después de la catástrofe anunciada por los Mayas.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

PD.

¡Esto no es un relato!  Esto es una confesión  de la que espero no tener que arrepentirme :-9 …
Y verdadera al 99 %  por lo menos…

Se aplica aquí también el mismo criterio arriba explicado:  La dirección de este blog se reserva el derecho de modificar en cualquier momento
—sin justificación ni previo aviso—  cualquier parte del post.  Quien avisa no es traidor ;-9

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Writing. Com fer-ho? (15)

20 Novembre 2012

Consells al escriptors que en Jon Winokur  inclou al seu Twitter . A nosaltres ens sembla un font d’idees i de bons consells, aquells que no fan la feina per sí sols, però que animen  a etar d’humor i amb ganes de posar-nos a escriure… que no és poca cosa !

..

Com veieu, ens aconsellen posar-nos-ho fàcil: si no som capaços d’escriure tot un capítrol, ens podem limitar a escriure una página. Si una pàgina encara ens supera, podem provar d’escriure un paràgraf, i si tot i així el paràgraf encara ens ve gran,  sempre podem recórrer a escriure una sola frase.
Si no trobem una frase en qüestió de segons… llavors  més val deixar-ho córrer definitivament!

.******
* * * * * * * * * *
..
Això és  una nova versió  de la  dita  que assegura que “La por a fer el ridícul mata”.  La contrapartida a mirar d’evitar de “morir” és que el treball esmerçat en imaginar bé una història, i després descriure-la  acuradament i de la  millor mnera possible, dóna com a fruit un resultat creatiu,
..
* * * * * * * * * *
..
Bé, sí, aquest deu ser un dels grans principis que cal seguir.  Ser capaços  de donar continuïtat a una idea començada i deixada en fase d’esborrany o de redacció inacabada. Cal seguir i anar fins al final.  Això és també, mutatis mutandi, el que se’ns  proposa el següent consell, a sota d’aquest.
* * * * * * * * * *
.
Cada idioma té la seva manera de dir el mateix: De mica en mica s’omple la pica. Més val una mica cada dia, escrita amb regularitat, que no pas paquets cratius irregulars… L’escriptura demana  rigor, voluntat i regularitat…
..
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Escriptura. Écrire. (14). Georges Perec. W ou le souvenir d’enfance.

4 Novembre 2012

Tots hem fet alguna vegada l’exercici de trobar, per a un llibre determinat , el capítol, la pàgina, el paràgraf  o la frase que escolliríem  com a imprescindible tresor a salvar en el cas que només poguésssim salvar una petita part de l’obra.

En el cas de l’obra de Georges Perec  W ou le souvenir d’enfance ( Paris. © Denoël. 1975),  per al meu gust, el capítol  VIII ( pàgines 45 a 64) és com un petit tot en el qual,  allò que s’hi explica té sentit per sí mateix. I que en el nostre cas, en que ens ocupem del que diuen els autors i les seves obres sobre “l’escriptura”, cobra una importància i una significació especial que ens porten a comentar-ho amb emoció.

“Je possède une photo de mon père et cinq de ma mère ( au dos de la photo de mon père j’ai essayé d’écrire, à la craie, un soir que j’étais ivre, sans doute en 1955 ou 1956: “Il y a quelque chose de pourri dans le royaume de Danemark.” Mais je n’ai même pas réussi à tracer la fin du quatrième mot. (…) De ma mère, le seul souvenir qui me reste est celui du jour où elle m’accompagna à la gare de Lyon d’où , avec un convoi de la Croix Rouge, je partis pour Villard-de-Lans : bien que je n’aie rien de casé, je porte le bras en écharpe. (…).

Le projet d’écrire mon histoire s’est formé presque en même temps que mon projet d’écrire. Les deux textes qui suivent datent de plus de quinze ans. Je les recopie sans rien y changer, renvoyant en note les rectifications et les commentaires que j’estime aujourd’hui devoir y ajouter.”

Tal com Perec promet, segueixen  vuit pàgines en les que parla primer del pare i després de la mare.

 1

Sur la photo, le père a l’attitude du père. Il est grand. Il a la tête nue. Il tient son calot à la main. Sa capote descent très bas (1)  (…)

Le père sourit. C’est un simple soldat. Il est en permission à paris, c’est la fin de l’hiver, au bois de Vicennnes. (2) (…)

J’ai sur mon père beaucoup plus de renseignements que sur ma mère parce que fus adopté par ma tante paternelle.

2

Cyrla Schuleviitz (13), ma mère, dont j’appris les rares fois où j’ entendis parler d’elle, qu’on l’appelait plus communément Cécile (14), naquit le 20 août  1913 à Varsovie. Son père, Aaaron, était artisan ; sa mère, Laja, née Klajnerer (15), tenait le ménage. (…)
Ces renseignements quasi statistiques et qui n’ont pour moi qu’un intérêt assez restraint, sont les seuls que je possède concernant l’enfance et la jeunesse de ma mère. (…)

Laja, la mère mourut. Ma mère apprit, je crois, le métier de coiffeurse. Puis elle rencontra mon père. Ils se marièrent. Elle avait 20 ans et dix jours. C’était le 30 août 1934 à la Mairie du vingtième. Ils s’installèrent rue Vilin ; ils prirent en gérance un petit salon de coiffure.

Je naquis au mois de mars de 1936. …)

La guerre survint. Mon père s’engagea et mourut. (…)

Elle retourna à Paris. (…) Elle pensait  que son titre de veuve de guerre lui éviterait tout ennui (26). Elle fut prise dans une rafle avec sa soeur , ma tante. Elle fut internée à Drancy le 23 janvier 1943, puis déportée le 11 février suivant en direction d’Auschwitz. Elle revit son pays natal avant de  mourir. Elle mourut sans avoir compris.

Aquestes vuit pàgines, escrites en negreta en el llibre, i que jo aquí recopio només en allò essencial, les trobo d’una extraordinària capacitat d’évocació, i un gran homenatge a la memòria dels seus pares.  Segueixen després, numerades, 26 notes-comentaris sobre els dos textos anteriors que matisen tot el que s’hi explica, per afegir-hi precisions que l’autor estima necessàries aportar.  I tot això continua i acaba així:

Je n’écris pas pour dire que je ne dirai rien, je n’écris pas pour dire que je n’ai rien à dire. J’écris : j’écris parce que nous avons vécu ensemble, parce que j’ai été parmi eux, ombre au milieu de leurs ombres, corps près de leurs corps ;  j’écris parce qu’ils sont laissé en moi leur trace indélébile et que la trace en est l’écriture ; l’écriture est le souvenir de leur mort et l’affirmation de ma vie.

Goerges Pérec. W ou le souvenir d’enfance . Chapitre 8. pages 45 à 64)

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Writing. Al principi hi ha els personatges. (13)

4 Novembre 2012

Els grans mestres de l’ensenyament de l’ofici d’escriure es posen d’acord en un aspecte:  Tot comença per una història en la que hi intervenen uns personatges.  I aquests personatges són la clau de la ficció novel·listica.

En el gran llibre de referència  How To Write A Damn Good Novel (HTWADGN), James N. Frey  comença justament el primer capítol parlant dels personatges.

Chapter 1. What it’s all about is “Who”.

What’s The “Who”?

If you can’t create characters that are vivid in the reader’s imagination, you can’t create a damn good novel. (…) Character are the stuff out of which a novel is constructed.

Fictional characters –homo fictus– are not , however, identical to flesh-and-blood human beings –homo sapiens. (…)

Readers demand that homo fictus be more handsome or ugy, ruthless or noble, vengeful or forgiving , brave or cowarddly and so on than real people are.  Homo fictus has hoter passions and colder anger; he travles more, fights more, loves more, changes more, has more sex. Homo fictus has more of everything. Even if he is plain, dull and boring, he’ll be more extraordinary in his plainness, dullness and boringness than his real-life counterparts.

James N. Frey  How To Write A Damn Good Novel  (pg. 1-2)

Making Characters Sizzle

(…)  Doing your homework for each one of your characters means creating a background for the major characters: in effect, writing their biographies. For most writers, an certainly all beginning writers, character biographies are a necessary step in the making of a novel. (…)

James N. Frey  How To Write A Damn Good Novel  (pg. 6-7)

Per la seva part, Elyzabeth George, en el seu llibre   Writing away. One Novelist’s Approach to Fiuction and the Writing Life,  fa el mateix que el mestre Frey. El primer capítol de la primera part porta com a títol…

1. Story Is Character  (en la versiò francesa del llibre tradueixen com Les personnages font l’histoire )

That’s where I want to begin, then, in laying the foundation for my exploration of [writing] craft: with character. (…)

What we take away from our reading of a good novel mainly is the memory of character. This is because events, -both in real life and in fiction- take greater meaning once we know the people who are involved in them. (…)

Once we have begun it, we continue reading a novel largely because we care about what happens to the characters.

The basic guidelines in creating characters should be : Give them flaws, allow them to doubt themselves about something, see to it  that they grow and change, and make certain you are putting them into conflict.
[Then ] you can begin designing the characters themselves.

When I’m designing a character, I begin with a name. To my way of thinking, it’s impossible to create a character without one. The name I choose cannot be arbitrary either. (…)

Elyzabeth GeorgeWriting away. One Novelist’s Approach to Fiction and the Writing Life. (pg. 4-7)

Així doncs, tal com proclamen Frey i George, cadascú a la seva manera, cal crear les biografies dels personatges de la manera més completa possible i fer-ho abans de començar a escriure el relat en el que estem pensant: partint del nom, cal que disposem per cada persoantge d’una fitxa que inclogui els origens familiars, els perfils físic i psicològic, i tots els detalls que conformen la seva personalitat, de manera que sapiguem com actuarà i com raccionarà quan es confronti a les situacions conflictives en les que inexorablement s’haurà d’enfrontar.

Coneixer bé els nostres personatges ens permetrà de donar-los la seva propia “veu” que serà, per a cada personatge,  ben diferent de la nostra com a narradors.

Només hi ha una excepció a aquesta norma: el cas en que escrivim sobre nosaltres mateixos, que escrivim la nostra autobiografia. (cf. William Zinsser. Writing About Your Life. Chapter 10. How to write a Memoir).

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. Écriture. Writing. Paul Auster. (12)

4 Novembre 2012

La Paqui em pasa uns fulls que va imprimir ara fa sis anys. Són el discurs que Paul Auster va fer en ocasió del lliurament   del “Premio Príncipe de Asturias” l’any 2006. El seu discurs comença així:

..

Foto copyright de La Republica.pe http://www.larepublica.pe/

“No sé por qué me dedico a esto. Si lo supiera, probablemente no tendría necesidad de hacerlo. Lo único que puedo decir, y de eso estoy completamente seguro, es que he sentido tal necesidad desde los primeros tiempos de mi adolescencia. Me refiero a escribir, y en especial a la escritura como medio para narrar historias, relatos imaginarios que nunca han sucedido en eso que denominamos mundo real. Sin duda es una extraña manera de pasarse la vida: encerrado en una habitación con la pluma en la mano, hora tras hora, día tras día, año tras año, esforzándose por llenar unas cuartillas de palabras con objeto de dar vida a lo que no existe…, salvo en la propia imaginación. ¿Y por qué se empeñaría alguien en hacer una cosa así? La única respuesta que se me ha ocurrido alguna vez es la siguiente: porque no tiene más remedio, porque no puede hacer otra cosa.
(…)
Discurso de Paul Auster en  El País. 20.10.2006

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. Writing. El cuento. (11)

2 Novembre 2012

El cuento y la novela, según  Dalmiro Sáenz.

Es difícil delimitar en dónde está la diferencia entre la novela y el cuento. La generalidad de la gente los diferencia por su extensión, yo por mi parte creo que la diferencia estriba en que en la novela el personaje es lo principal y a través de él la situación va surgiendo como abriéndose camino, o para decirlo en otra forma, la situación está al servicio del personaje.  En el cuento pasa lo contrario, lo principal es la situación, y el personaje es un elemento que la realza, o sea que el personaje está al servicio de la situación.

Sé que con ese criterio, enormes libros de muchísimas páginas tendrían que considerarse como cuentos y no como novelas. La Ilíada sería un ejemplo, pero no encuentro una definición mejor para marcar esa diferencia.

Dalmiro Sáenz. Cómo ser ecritor. Mis mejores cuentos y cómo los escribí. Longseller. Buenos Aires . 2002. (Cuento Villa Trapo. Pág. 207)

Segur que hi ha molt a dir sobre el que afirma Dalmiro. El primer que se m’acut és que  tot i l’aparent facilitat amb que descriu la gran diferència entre conte i la novel·la, jo no veig que sigui gaire fàcil  d’ imaginar  això “d’un personatge a servei d’una situació”.

Tot i el ganxo que té aquesta  mena “definició”, em costa d’imaginar com com es fa això de posar un personatge al servei d’una situació determinada.  Anirem seguint-li la pista per veure quins exemples trobem que ens ho mostrin clarament.

.

.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (9). Frédéric Dard.

20 Octubre 2012

Frédéric Dard (1921-2000) és conegut pel seu pseudònim San-Antonio, el nom del comissari de les seves novel·les policíaques. Té associat també al seu nom el deu seu millor amic  Alexander-Bénoît Bérurier  (com Watson va associat a Sherlock Holmes) .

“Sur un coup de tête (…)  il part en 1949 s’installer aux Mureaux avec sa famille, dans un pavillon de banlieue. Après quelques années de vache maigre, il connaît ses premiers succès d’écriture, au théâtre (notamment La neige était sale, adaptation du roman de Simenon, est montée par Raymond Rouleau au Théâtre de l’Œuvre en décembre 1950). C’est en 1949 que paraît Réglez-lui son compte !, roman policier signé San Antonio, et qui est un échec commercial. Il rejoint alors les éditions du Fleuve noir, où il va côtoyer Jean Bruce et Michel Audiard, et y publie deux romans : Dernière Mission, et le second San-Antonio, Laissez tomber la fille.
(…)
La notoriété naissante du Commissaire San-Antonio engendre le succès, qui, dès lors, ne le quittera plus. Dard écrit vite et beaucoup, au rythme de quatre à cinq ouvrages par an : romans policiers, romans d’espionnage ou d’épouvante, scénarios, adaptation de roman pour le cinéma, etc. (…)”

Frédéreric Dard. Wikipédia.

Al capítol 3 del llibre  Perspectives. Cours de perfectionnement.  Gérard Vigner . (© Hachette FLE. 1991.) hi ha un apartat de lectures  que conté vàries respostes d’escriptors a la pregunta  Pourquoi écrivez-vous ?
Una de les repostes que inclou és justament la de Frédéric Dard,  que volen reproduir aquí perquè ens sembla particularment interessant.

“Quand on me demande “pourquoi j’écris”, c’est comme si on me demandai “pourquoi je vis”. Cette réalité n’est plus analysable ; je ne peux que la constater , la subir et m’y accrocher.

Je suppose qu’au tout début (j’avais quinze ans)  j’ai dû écrie par plaisir. Ensuite je me souviens avoir écrit pour vivre. Il est probable que désormais, je vis pour écrire.
Écrire est une excellente façon de se préparer à mourir. Je voudrais conserver au moment de mon trépas le voyeurisme  de l’écrivain ; ce serait une “fin de moi” moins difficile.”

Frédéric Dard

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (8). Phyllis Dorothy James

12 Octubre 2012

Llegeixo al Twitter  una frase de l’escriptora P. D. James  que no em puc estar de reproduir:

Write what you need to write, not what is currently popular or what you think will sell.
P.D. James,  #amwriting #writing #writetip

Això ens porta una vegada més a la idea que un escriptor és aquell que escriu. Tant li fa el que escrigui. Tant li fa que sigui “bo” o “molt dolent”.  L’únic que compta és escriure per vocació i per necessitat de veure què en surt de voler expressar en paraules allò que flueix del cap, aquest exercici de traducció  tan especial que anomenem escriptura.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (7). Llibres de referència.

7 Octubre 2012

Llibres de referència sobre l’escriptura.

He anat col·leccionat una sèrie de llibres essencials per a qualsevol persona que es plantegi escriure un llibre de ficció literària, o bé tingui curiositat per saber què vol dir ser escriptor, o busqui ajuda efectiva per resoldre problemes tècnics per a escriure millor:

  • The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) tots dos de John Gardner;
  • Écrire de Jean Guenot (1983), i
  • Cartas a un joven novelista de Mario Vargas Llosa (1997).
  • Figures III (1972) de Gérard Genette, que nosaltres vam comprar i llegir el 1992. Anàlisi de l’obra de Proust, À la recherche du temps perdu, ALRDTP, redefineix o redibuixa conceptes teòrics com el temps de la narració, la durada, la pespectiva, els nivells narratius, l’heroi, el narrador i d’altres.

Seguint amb la meva dèria de descobrir el “secret miraculós”  que em portaria a posar-me escriure per la via més directa i segura, vaig anar acumulant-ne uns quants més. Tots llibres trésors.

El que potser és un el pare de tots els llibres sobre com escriure és el famós

  • James N. Frey  How to Write a Damn Good Novel, publicat el 1987. La millor de les crítiques que es poden fer a aquest llibre ja està feta. la va fer un col·lega escriptor:

“I keep two books next to my computer when I write: the dictionay and Jim Frey’s How to write a Damb Good Novel. If I had  to give up one of them it would certainly be the dictionary.”
J.T. Morrow, autor of Profit  and  Black Mist.

  • James Scott Bell. Plot and Structure. Technique and exercices for crafting a plot that grips readers from start to finish.  Writer’s Digest Books. Cincinati. Ohio. 2004.
  • William K. Zinsser.  Writing About Your Life. A Journey into the Past.
    Da Capo Press. 2004.

I el llibre que a mi més m’ha convençut i ajudat a entendre els elements fonamentals de la creació literària:

  • Elizabeth George. Write away. A novelist approach to fiction ands the writing life.
    Perennial Currents. Harper Collins Publishers. New York. 2004.

D’aquest llibre n’hi ha una versió al francès: Elizabeth George. Mes secrets d’écrivain. Écrire un roman, ça s’apprend !
Presses Pocket. Nº 13.336.  2004.

Sento una curiositat immensa per conèixer  alguns detalls de l’art escriptòric comuns als escriptors… Com van començar a escriure, per quina raó ho van fer, quin sistema apliquen per escriure els seus llibres… Fa temps que recullo informació sobre aquests tema arreu on la trobo.
Sóc conscient que tot plegat té  molt de voyeurisme inútil, però seguim fidels a aquesta curiositat… pensant sempre que en pot sortir alguna informació essencial.

Però no ens enganyem pas. Sabem del cert que per ser escriptor només cal fer una cosa: escriure. Cadascú la seva escriptura, la que sigui, però realizada de manera constant.

..

** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Escriptura. Escritura. (6). Salman Rushdie.

4 Octubre 2012

Escriptura. Escritura. (6). Salman Rushdie.

Guardava un article del diari Libération del dijous 15 de febrer del 1996 consagrat a Salman Rushdie, coïncidint amb la presentació de la traducció al francès de l’obra  The Moor’s Last Sigh (1995) : Le Dernier soupir du maure (1996). 

Ara he vist que també existeix en format digital.  Livres. La victoire en écrivant

Livres. La victoire en écrivant.
Par  Antoine de Gaudemar. Londres, envoyé spécial.

Le Dernier Soupir du Maure est le premier roman que publie Salman Rushdie depuis qu’il vit dans la clandestinité, après la fatwa de mort lancée contre lui par l’ayatollah Khomeiny, le 14 février 1989. Pendant ces sept ans de vie cachée, l’auteur des Versets sataniques a toutefois fait paraître Haroun et la mer des Histoires, un conte moderne dédié à son fils, et East, West, un recueil de nouvelles encore inédit en français. Contraint par les circonstances à déménager sans cesse et à observer des règles strictes de sécurité, l’écrivain britannique a également passé beaucoup de temps en efforts diplomatiques pour tenter de forcer le gouvernement iranien, via les capitales occidentales, à annuler la fatwa. En vain, jusqu’ici, malgré une relative baisse de ton des autorités de Téhéran. Entre une tournée de sept semaines en Amérique latine et en Australie et une autre qu’il vient de terminer aux Etats-Unis, Salman Rushdie nous a reçus, mi-janvier, dans un hôtel londonien.

* * * * * * * *

(…)

– Comment avez-vous écrit ce roman?

J’ai mis plus de cinq ans à l’écrire. C’est le temps que je mets généralement pour écrire un roman, mais dans ce cas, j’ai sans cesse été interrompu. Du fait de la vie qui m’est imposée depuis sept ans, et de toutes ces campagnes politiques que j’ai dû mener contre la fatwa, qui me prenaient mon énergie et m’empêchaient d’écrire. Dès que ma décision fut prise d’arrêter toute cette agitation, il y a presque deux ans, le livre s’est mis à couler tout seul. Les fragments disparates que j’avais déjà écrits se sont emboîtés miraculeusement, comme si j’avais pressenti, sans vraiment le savoir, ce que j’allais écrire.

– Par moments, il y a des allusions à votre situation.

Evidemment, mais ce sont des échos, transposés, déformés. Comme n’importe quel romancier qui utilise sa vie comme matériau romanesque: la plupart du temps, les lecteurs ne s’en rendent pas compte. Le problème, c’est que les lecteurs connaissent ma vie, qui fait depuis sept ans les titres des journaux, et tentent de faire des rapprochements.

– Il y a en particulier de beaux passages sur la peur ou l’isolement.

Il y a trois ans, j’ai participé à Amsterdam à un débat sur la Bosnie avec des artistes de Sarajevo. On a parlé ensemble de la peur. Je me suis rendu compte qu’on éprouvait la même chose: avoir trop peur empêche de vivre. Pour continuer de vivre, il faut oublier la peur. Nous étions d’accord. C’est pour cette raison que j’ai écrit là-dessus. Parce que mon expérience individuelle rejoignait une expérience générale.

– Plusieurs récentes déclarations d’officiels iraniens ont frappé par leur relative modération à votre endroit. Avez-vous le sentiment que les autorités iraniennes ont infléchi leur attitude?

J’ai remarqué comme vous ce nouveau langage et j’espère qu’il augure d’un vrai changement. Mais je reste très sceptique tant qu’il n’y a aucune déclaration écrite. Il y a changement de ton mais pas de comportement. Ma vie depuis sept ans m’impose la méfiance, les responsables iraniens ne sont pas des gens que je crois facilement. S’ils veulent de bonnes relations avec l’Europe, ils doivent dire et écrire clairement qu’ils ne tueront pas de citoyens européens.

-Qu’avez-vous ressenti en publiant ce roman?

Mon meilleur combat contre la fatwa, c’est d’écrire. J’ai eu raison de me battre pour défendre ma liberté d’exister, il fallait le faire, mais il est encore plus important pour moi d’exercer cette liberté, en écrivant. Ce roman est le fruit de ma liberté d’écrire. Quand il a été fini, j’ai ressenti un fort sentiment de victoire.

Impossible llegir aquestes respostes sense sentir un profund sentiment de respecte.
L’art per l’art? No m’acaba de convèncer.  Prefereixo l’Art al servei d’una causa.
Quan al costat d’un impuls vital  per escriure per explicar-se, per inventar noves situacions i nous mons hi ha un escriptor que hi afegeix un impuls manifest de lluita contra la injustícia, per a mi aconsegueix passar a una altra dimensió,  per la qual sento una gran admiració  i respecte.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *